1. |
El Nostre Refugi
03:29
|
|||
|
El nostre refugi era d’or,
les parets nous horitzons;
allà on podíem ser un “nosaltres”.
El nostre refugi érem tots
i totes, érem unió,
érem en tant que dels altres.
El nostre refugi era un món,
era el principi de tot;
un lloc on arrelar i créixer.
El nostre refugi era un tros
d’un tot encara més gros;
el lloc on et vaig conèixer.
Escolta la veu amb que et parla l’insurgent.
On comença la vida.
Com saps que no et menteix qui pensa diferent?
On solíem ser lliures.
Al nostre refugi érem forts
assumint contradiccions
i el poder de la paraula.
El nostre refugi era fosc,
era aquella porta al fons;
tot de cendra per la taula.
Ara el nostre refugi és mort,
tot i seguir al mateix lloc
no conec les seves cares.
El nostre refugi és record
i quan me’l vull sentir a prop
el sol mor en les teulades.
Escolta la veu amb que et parla l’insurgent.
On comença la vida.
Com saps que no et menteix qui pensa diferent?
On solíem ser lliures.
|
||||
2. |
Al Carrer!
03:12
|
|||
|
El nostre refugi era d’or,
les parets nous horitzons;
allà on podíem ser un “nosaltres”.
El nostre refugi érem tots
i totes, érem unió,
érem en tant que dels altres.
El nostre refugi era un món,
era el principi de tot;
un lloc on arrelar i créixer.
El nostre refugi era un tros
d’un tot encara més gros;
el lloc on et vaig conèixer.
Escolta la veu amb que et parla l’insurgent.
On comença la vida.
Com saps que no et menteix qui pensa diferent?
On solíem ser lliures.
Al nostre refugi érem forts
assumint contradiccions
i el poder de la paraula.
El nostre refugi era fosc,
era aquella porta al fons;
tot de cendra per la taula.
Ara el nostre refugi és mort,
tot i seguir al mateix lloc
no conec les seves cares.
El nostre refugi és record
i quan me’l vull sentir a prop
el sol mor en les teulades.
Escolta la veu amb que et parla l’insurgent.
On comença la vida.
Com saps que no et menteix qui pensa diferent?
On solíem ser lliures.
|
||||
3. |
Quan Era Fosc
03:13
|
|||
|
Quan era fosc vam ser-hi, vam ser-hi tots.
Tatuant de negre les nostres misèries
en la ciutat que mai dorm.
Respirar el difícil oxigen que crema
vora la rosa de foc.
No teníem por, quan era fosc vam ser-hi tots .
Quan era fosc vam sentir tot el seu poder.
Rere les petjades, aquelles llums blaves
i un crit que va trencar el cel.
Les mans al darrere, la sang brolla al terra,
no pots aguantar-te dret.
Vam tenir por quan era fosc.
Oh! Quan era fosc vam ser-hi.
Oh! Vam ser-hi tots.
Vam cremar el seu ferro i de les seves flames
es va fer clar a mitjanit.
Oh! Quan era fosc vam ser-hi tots.
Quan era fosc també vam ser-hi totes;
la ciutat crema però avui, paguem nosaltres.
Oh! Quan era fosc vam ser-hi.
Oh! Vam ser-hi tots.
Vam cremar el seu ferro i de les seves flames
es va fer clar a mitjanit.
Oh! Quan era fosc vam ser-hi tots.
|
||||
4. |
La Cançó del Presoner
02:50
|
|||
|
Llarga és l’aventura que m’ha portat aquí,
trist però raonable és haver acabat així.
Sóc estraperlista, pirata i bandoler,
boig, idealista i enemic de la llei.
Si no val la pena no cal ni començar,
que l’èxit és efímer i la caiguda és llarga
fins a aquesta fosca cel·la que veurà els meus dies acabar.
La mare em deia que acabaria sent rei
però a mi la corona mai m’hi ha cabut bé.
Sóc contrabandista, artista i mentider;
en la vida sempre m’hi he sentit estranger.
No tenir una casa, ni déu, amo i senyor,
més noble fa la causa que empeny aquest viatge
fins a aquesta fosca cel·la que veurà els meus dies acabar.
És la cançó del presoner!
Quan em creia lliure van venir els seus soldats,
em van donar cacera i em van portar de pressa
a aquesta fosca cel·la que veurà els meus dies acabar.
És la cançó del presoner!
Aquesta és la història que aquí dins m’ha portat,
moriré entre reixes però jo ja he viscut lliure,
en aquesta fosca cel·la que veurà els meus dies acabar.
|
||||
5. |
Muralles
02:17
|
|||
|
No veig més enllà d’aquests barrots,
que en poc em tornaran a fer caure.
Un calor fred em recorre el cos,
encara estic buscant les paraules.
Poc a poc m’hi vaig anar acostumant,
la meva nova llar.
No sé si és perdre o és guanyar,
en tinc prou si es pot superar.
Muralles, tant altes,
que us separen de mi.
Muralles, tant altes,
que em separen del meu destí.
No sé on se m’ha caigut el desig
que buscava amb el cap sota terra.
No serà per falta d’esperit,
no ho he sabut fer d’altra manera.
Fins que tot no em va resultar estrany,
em semblava familiar.
Em vaig oblidar de somniar,
d’una forma o altra sortirà.
Muralles, tant altes,
que us separen de mi.
Muralles, tant altes,
que em separen del meu destí.
|
||||
6. |
Columnes al Cel
03:33
|
|||
|
He caminat anys,
he caminat vides,
he caminat lluny,
he caminat vora tu i el meus.
He caminat tant
que no recordo l'origen,
que no puc seguir altre rumb
que la petjada sota la pell.
Vull tornar a aquells anys,
vull refer ma vida,
vull mirar-te als ulls
i demanar-te que et quedis més.
Vull tornar a escoltar
quan vas dir que guanyaríem,
que ens volien cridant lluny
i es van trobar columnes al cel.
Quan respiro entre tu i el temps,
quan em despertes dels meus inferns,
fas que la ràbia dormi amb els ulls oberts.
Quan desperto entre tu i els meus,
un homenatge, és el que passa.
I quan respiro entre tu i el temps, És el que passa...
Un homenatge pren forma sòlida i roja brilla al cel,
on em trobaves, on t'apropaves.
No ho celebro si tu ja no hi ets,
si ja no em trobes, no t'apropes i no em dones la mà!
Entre tu i el temps i amb els ulls oberts.
I quan respiro,
i quan batego,
quan em despertes dels meus...
Seguim alçant mil columnes al cel.
|
||||
7. |
Hipòcrites
03:52
|
|||
|
De tant que no et veig, t’has fet invisible,
on abans trobava aquell braç tant fort.
No et demano res que et sigui impossible,
només que recordis que encara hi sóc.
Et justifiques,
no sé si entens el dolor.
No et comuniques.
De tant que no et veig, m’he fet invencible,
després de tants anys al peu del canó.
Ara em toca a mi i no veig cap consigna,
de cares enfora i poca implicació.
Te’n beneficies,
tot i la teva traïció.
Les teves normes.
Hipòcrites!
Hipòcrites!
Hipòcrites!
Hipòcrites!
|
||||
8. |
Interludi
01:24
|
|||
9. |
L'Enemic
03:26
|
|||
|
Nosaltres som la vida,
vosaltres sou la mort.
Celebrem cada dia
com maleïm vostra sort.
Nosaltres l’esperança,
vosaltres el passat;
que només veu mancances
on hi ha necessitat.
Vosaltres minoria,
nosaltres som molts més.
Creixem com la violència
creix amb l’odi amb que ens empenys.
Nosaltres terroristes,
vosaltres gent de bé;
però les nostres ferides
recorden qui les va fer.
Sota els meus estels
ningú va triar
ser part d’aquesta guerra.
Som els fills que mai vau voler reconèixer
Som els que escriuran el vostre final.
Nosaltres som nosaltres,
vosaltres l’enemic;
però al fi de les batalles
el vostre nom serà oblit.
Sota els meus estels
ningú va triar
ser part d’aquesta guerra.
Som els fills que mai vau voler reconèixer
Som els que escriuran el vostre final.
|
||||
10. |
Himnes
02:46
|
|||
|
Tanta energia corria entre quatre acords!
Un vers que mai podràs oblidar.
Banda sonora per a incomptables records.
Aquell disc que mai em vas tornar,
aquell pòster encara penjat.
I vam cantar els Poemes de Destrucció,
el millor encara pot arribar.
Tants plors, tants riures, en una sola cançó.
Tantes voltes la vam fer girar,
tantes lluites ens va acompanyar.
Oh! Són els himnes que ens van fer forts.
Oh! Són els himnes que ens fan ser forts.
|
||||
11. |
Davant la Llei
04:17
|
|||
|
Hi ha una porta al davant la llei,
oberta però custodiada.
De lluny vaig venir a buscar un “perquè”.
Un guarda em prohibeix la entrada.
Diu que no em pot permetre l’accés.
Potser hauré d’esperar...
Aquí em quedo, tot i el meu lament,
no vull tornar enrere!
Els anys passen al davant la llei,
sota una atenta mirada.
Dins la porta, n’hi ha tres més grans que ell.
En tinc por només pensar-ne.
Què hi haurà enmig del mal i del bé?
Potser mai podré entrar...
Cadascú porta la seva creu.
Vivim sota el pes, lligats per la llei.
No! Sempre he estat sol davant la llei.
No! La sentència la fa el procés
M’agafa i em deixa
i, per molt que em queixi,
mai no l’entendré.
És un món de mentides.
El temps corre i ara ja sóc vell.
Quan, de cop, s’acosta el guarda.
Ara he de tancar.
Han tancat les portes de la llei.
Ja mai més podré entrar.
Sempre han estat obertes per a mi només.
La mort em ve a buscar...
|
||||
12. |
Cicatrius
04:34
|
|||
|
El mar es remou impacient, somrius quan tu el veus
Les onades va aixecant el vent però segueixes dempeus
Dubtes de la direcció que creus que has de seguir
Marcat per la utopia, però tu no tens destí
T'ofegues en un got ple d'aigua i sal, tanques els ulls
I veus que això no acaba aquí, la sang encara et bull
I et diu desperta, hi ha algú al teu costat
Però estàs glaçat i només en vols una (una gerra freda)
Oh! De que serveix que arribis, si no saps cap a on vas?
Oh! Les ferides mal tancades seguiran cicatritzant sense oblidar.
Segueixes navegant, quan oblides el camí
Però t'atures al bell mig del mar quan notes que és aquí
Temps per perdre, l'espuma va baixant
I vas recordant totes aquelles històries (que cicatritzaran)
Oh! De que serveix que arribis, si no saps cap a on vas?
Oh! Les ferides mal tancades seguiran cicatritzant sense oblidar.
Records que tu tens tatuats, no s'esborraran.
Records que tu tens ben gravats, cicatritzaran.
Cicatritzaran.
|
||||
13. |
Els Límits de la Pena
04:17
|
|||
|
Hi ha una ferida dins el meu cap
que és més gran que la immensitat.
Hi ha una ferida oberta.
Les venes són rius que van al mar,
van carregades de malestars.
Ressonen les cadenes.
El meu plor és tant fort que és un plany,
tant gran el meu lament;
el què ha passat i el que ara ve.
A la frontera em vaig trobar,
no és temps per a ser valent;
des de dins ja no et puc mirar.
No podré sortir d’aquest forat,
hauré de viure sempre enterrat.
Eterna quarantena.
Qui m’ha cuidat? Qui encara hi està?
Qui em dóna el nom? Qui me’l pren aviat?
Quin límit té la pena?
El meu plor és tant fort que és un plany,
tant gran el meu lament;
el què ha passat i el que ara ve.
A la frontera em vaig trobar,
no és temps per a ser valent;
des de dins ja no et puc mirar.
|
||||
14. |
Nova Catalunya
03:13
|
|||
|
Ha passat molt temps des que em vas dir allò,
ara ho veig diferent però segueixo sent jo.
Gira la vida per a tots els demés,
acaba i explota, ja no podré fer-hi res.
Et vaig regalar els meus millors anys,
la il·lusió i la justícia, l’amor ja ha acabat.
Qui ho diria, amb tot el que vam ser!
Amb una mirada fèiem explotar el carrer!
Ja no vull canviar el món
ni una nova Catalunya
que pugui portar el teu nom.
Ja no vull canviar el món
ni una nova Catalunya
tan sols penso enterrar el teu record.
Encara em puc veure sota aquell portal,
era el dia abans, ja havien desconvocat.
Tallem les ales, volem més alt,
que en la caiguda ja hi pensarem demà.
Era una guerra per a fer-nos grans,
somniàvem desperts, aixafàvem gegants.
Tot l’entusiasme en un nou món per a fer,
dos adversaris buscant la raó de ser.
Ja no vull canviar el món
ni una nova Catalunya
que pugui portar el teu nom.
Ja no vull canviar el món
ni una nova Catalunya
tan sols penso enterrar el teu record.
L’últim “adéu” mai va arribar,
vam deixar passar el temps, vam deixar-ho estar.
Ara em pregunto si ha servit de res,
els records parlen i han callat els fusells.
Vaig veure una estrella fugaç,
vaig pensar en tu,
en tot el que podríem haver canviat
d’haver estat junts,
d’haver lluitat,
d’haver-nos pogut mirar als ulls.
Ja no vull canviar el món
ni una nova Catalunya
que pugui portar el teu nom.
Ja no vull canviar el món
ni una nova Catalunya
tan sols penso enterrar el teu record.
Penso en oblidar el teu nom.
Penso enterrar el teu record.
Penso en oblidar el teu nom.
|
||||
Lád Cúig Arenys De Munt, Spain
Lád Cúig neix el 2005 i poc a poc anirà assumint compromís i estabilitat, definint-se cap a la música tradicional irlandesa, que poc a poca anirà agafant contundència amb la influència d'altres estils. A principis de 2013, publica "Tenim les Arrels". Després de problemes interns, amb una nova formació, aposta per un estil més contundent, derivat de la simbiosi del punk/rock amb l'arrel celta. ... more
If you like Lád Cúig, you may also like:
featured on Bandcamp Radio Sep 1, 2023
go to album
Sidewalkin'
by the cigarette bums
An album of garage punk stompers that will stick in your ears like bubblegum to your shoes.
go to album
Dead Cross, Retox, and Qui members dish out subversive hardcore with an indignant smirk; come for the riffs, stay for the synth experiments.
go to album
This Is All We Ever Get
by SPACED
Knockout debut from a Buffalo, New York-based hardcore band who like their riffs sick, their drums fast, and their choruses sticky-sweet.
go to album
Shybaby kicks out the jams on “Is This Intimate,” a snarling rock record that takes no prisoners.
go to album
On their ferocious self-titled debut, the Australian punks pit d-beat percussion against gnarled, metallic melodies.
go to album
Escape From New York
by Cash Bribe
New York hardcore meets classic thrash metal meets Jane's Addiction-esque alternative on the Brooklyn crushers' sensational debut.
go to album
